Hi ha molts estudis econòmics que revelen la importància de la seguretat jurídica per a un desenvolupament correcte d’una economia i, per tant, per fer que augmenti el benestar de la població. La certesa que les normes existents en el moment de fer una inversió determinada no es modificaran amb efecte retroactiu, o el fet que, en cas de disputa, els tribunals aplicaran aquestes normes de manera predictible i ho faran dins d’un període de temps raonable, són sens dubte uns elements que té molt en compte qui ha d’arriscar els seus diners en un projecte empresarial, tant si és per emprendre’l com per determinar els preus que ha de cobrar per cobrir-se dels riscos.

La importància d’aquesta matèria fa que siguin molts els estudis i comparatives que fan any rere any diferents organitzacions per determinar quin grau de seguretat jurídica hi ha en cada jurisdicció. Un dels estudis més prestigiosos és el Doing Business, que elabora el Banc Mundial. Aquest informe recull múltiples indicadors sobre la facilitat per fer negocis en un país determinat, i un dels més importants és el de la seguretat jurídica. Espanya no hi ocupa un lloc gaire destacat. Si ens centrem en l’assumpte purament judicial (de resolució de disputes), Espanya ocupa el lloc 39 del món, amb una nota lleugerament per sota de la mitjana de l’OCDE, força lluny per tant del que correspondria a una economia avançada com aquesta.

Anant més enllà de les fredes xifres, i centrant-nos en un dels paràmetres concrets que es mesuren dins de la seguretat jurídica, el de la previsibilitat de les resolucions judicials, la pura veritat és que l’efecte combinat de la crisi econòmica, la irrupció del dret del consum i la proliferació de qüestions prejudicials que estan fent que el dret comunitari entri en escena en l’ordenament civil i processal amb una força fins ara desconeguda, està determinant que els últims anys els operadors jurídics es trobin resolucions judicials molt importants (moltes de les quals, de l’Alt Tribunal) que, sense entrar ara a valorar si conculquen o no la seguretat jurídica, és ben cert que són disruptives respecte del que havien estat solucions precedents a casos anàlegs.

Aquesta dinàmica té el màxim exponent en les resolucions referents al sector financer, amb un nivell de litigiositat i de plantejament de qüestions i solucions innovadores sense comparació possible en la nostra història contemporània. Així doncs, per posar uns quants exemples, ens trobem supòsits com el de la STS de 9 de maig de 2013 sobre les clàusules terra, que portant a col·lació un judici de transparència poc conegut fins aquella data determina que contractacions perfectament ajustades a l’exhaustiva normativa bancària existent en la data de formalització (paradoxalment anomenada de “transparència”), són nul·les per poc transparents. En seria un altre exemple la STS de 22 d’abril de 2015, que de manera quasilegislativa estableix que tots els interessos moratoris que en un préstec personal superin els 200 punts bàsics respecte del remuneratori són abusius. O tota la controvèrsia generada actualment al voltant del venciment anticipat dels préstecs hipotecaris, de la qual n’és una mostra la STS de 23 de desembre de 2015.

Al caràcter “disruptiu” d’algunes d’aquestes doctrines, s’hi uneix el fet que, en moltes ocasions, no s’apliquen de manera uniforme a tot el territori estatal, ja sigui perquè alguns jutjats s’emparen en la seva pròpia interpretació del dret comunitari o, de vegades, fins i tot, perquè no reconeixen autoritat a les resolucions del Tribunal Suprem i pretenen atorgar-la a vots particulars.

I en tot aquest context està florint una “indústria de la reclamació” amb despatxos-empreses que busquen estendre l’aplicació de les noves doctrines jurisprudencials basant el negoci en el cobrament de costes.

Tot això fa que sorgeixen nombrosos interrogants, com ara:

• S’està perdent la previsibilitat de les resolucions judicials?
• S’està aplicant el dret vigent, o s’està intentant forçar la interpretació de normes superiors per inaplicar-lo?
• Aquest canvi de paradigma en la jurisprudència, ha vingut per quedar-se, o és fruit conjuntural de la crisi econòmica?
• En aquest entorn, les empreses com poden trobar ports segurs per desenvolupar les seves activitats?
• Podien o poden les empreses millorar el seu “comportament jurídic”?
• S’està fent un ús adequat de les qüestions prejudicials?
• Tenen sentit els vots particulars públics en resolucions del Tribunal Suprem?
• En suma global, aquest nou escenari és positiu per al país?

Per respondre aquestes qüestions i també d’altres, tindrem la presència de:

• Excm. Sr. Francisco Javier Orduña Moreno, magistrat del Tribunal Suprem
• Francisco Uría, soci responsable del sector financer i responsable de l’àrea legal a KPMG